Sélectionner une page

Boutique

Affichage de 1–9 sur 11 résultats

  • Cansos planhs e sirventes

    12,00

    Né à Castres en 1924, Gaston Puel vécut dans son pays natal, l’Albigeois et le Castrais, qu’il dénommait avec fierté et délectation « le comté de Toulouse ». Il fut libraire, et éditeur des plus grands : Tzara, René Nelli, Joë Bousquet, René Char, Guillevic, Michel Butor, etc.

  • Lo Princilhon

    15,00

    « Una estranha votz pichonèla me desrevelhèt. Me fasiá : « Se vos plai… dessenha-me un moton ! » Me quilhèri coma folzejat pel tròn. Me freguèri plan los uèlhs. Regassèri. E te vegèri un omenet, quicòm d’extraordinari, que m’espiava grèvament. »

  • L’òme que plantava d’arbres

    19,00

    A l’occasion d’una longa escorreguda a pè dins un airal desèrt e enermassit de Provença Nauta, l’autor encontra un pastre solitari que plantava d’arbres, d’arbres a milierats.

  • L’Arbre de mèl

    12,00

    Tous les grands amoureux, mozarabes et troubadours, mystiques d’Orient et d’Occident, n’ont-ils pas évoqué l’amour comme un feu dévorant ? L’amour ici encore, en tradition vivante, danse comme une flamme. Mais c’est du four d’un poète alchimiste qu’il lance ses incendies.

  • Los tres gendres del paure òme

    13,00

    « L’istòria es de las pus polidas, comola d’images e de personatges magics… Aquò’s règla quasiment generala que los contes se devon acabar dins lo bonur del protagonista principal. Amb aqueste, non : es dins lo big sleep de la mòrt que tot se clava… »

  • Pròsas geograficas

    12,00

    Dins son marselhés ruscós e drud, lo que fa totjorn sens trantalhar l’encambada primièra del costat de la lutz franca que se lèva nos apèla a viure. Sa mesura e son espèr son los de l’òme quilhat e sa fe d’eretic es raianta e contagiosa.

  • Cants de nòstrei pòbles encabestrats

    9,00

    Un montjòia poetic a cima d’una experiéncia viscuda, un rajolament d’images, una paraula de mai en mai liura, una litania, la del grand amor fàcia a la mòrt, als empèris e als genocidis.

  • L’orsa

    3,50

    « Cada conte del pòble es un poema » çò disiá Poshquin. Lo caçaire tua l’orsa e li rauba sos pichons. Lo lop, lo vibre, la missara, lo gat-pudre, la lèbre, l’eiriç e totas las bèstias del bòsc li venon portar solaç.

  • La Desqueta de la mameta


    Setada sus sa cadiereta basseta, la mameta que bròca japa talament que la cauceta ven tan longa que dintra pas mai dins la desqueta… « Fai tirar » es l’istòria d’un camion que vòl pas demarrar. Qual sap se Cluca roge o Cluca verd lo daissaràn passar ?